Sensacions entranyes ens pot deixar el partit de dissabte, per alguns vam deixar escapar una victòria que semblava encarrilada i potser per altres vam acabar guanyant un punt.
Sense caure en el optimisme exagerat o el pessimisme exagerat i analitzant fredament el partit si que penso que cap dels dos equips podem estar satisfets ni del resultat ni del joc desenvolupat els 40 minuts.
I és que l’esport té aquestes coses, desprès d’uns primers 20 minuts molt dolents per part dels dos equips, on hi havien imprecisions en les passades, errors en el joc estàtic, falta de intensitat ofensiva ( tantes vegades repetida la importància de jugar sense pilota) etc etc, va acabar aquesta amb un 0-2 massa estrany i massa poc fidel del que s’havia vist en el camp.
L’experiència actua com a veueta interior que et fa analitzar les situacions en la mitja part, aquesta veueta em va dir textualment el que va acabar passant a la segona part (cal dir que alguns cops s’equivoca la veueta) però aquesta vegada no.
El problema radica que en aquest equip o col•lectiu a nivell individual i/o grupal hi ha una falla de connexió entre emissor (entrenador) i receptor (jugadors) potser és el canal o la manera de transmetre el missatge, el cert és que hom va intentar transmetre que la clau del partit estaria en la consecució del primer gol de la segona part, ja que marcaria molt la intensitat que l’equip rival imprimiria (per alguna cosa ha de valer analitzar l’equip contrincant cada setmana), malauradament van marcar ells i ens van imprimir una intensitat i força que ens va empènyer a jugar molt més concentrats (positiu) però que ells van aprofitar per empatar el partit, i tenir dos deu metres als últims 30 segons. això si, vam tenir ocasions per marcar (més que a la primera part) però no vam poder materialitzar cap ocasió.
Hem de seguir treballant, la classificació s’apreta i seria bo, molt bo, marxar de vacances amb 32 punts i espantar fantasmes.
PD: Segueixo amb la meva tasca a cops incompresa de fer d’aquest col•lectiu un equip no una banda. (quien tenga oidos que oiga)
2 comentaris:
A mesura que passen els anys, un es va adonant que en molts aspectes de la vida nada en contra corrent i que per això pot ser fàcilment tractat de ilús i tatxat de incoherent per l'exigència del seu propi pensament. Tot i això prefereixo seguir pensant que un arbitre ha de parar un partit quan hi ha amenaces des de la grada (tot i que aquestes no facin por o siguin ridícules), que un equip ha de sentir vergonya quan imita el xiulet de l'arbitre per confondre... que una víctoria basada en l'engany té un valor caduc però que l'aconseguida sense menyspreu a l'altre té un gust dolç i perenne.
El partit, sota el meu parer, va resultat fluix en la primera part i de gran nivell i intensitat a la segona. Personalment vaig gaudir de la pràctica del futbol que ha de ser la nostra màxima exigència.
Agraeixo publicament a en Mateu el seu massatge...exquisit!
Pues yo también disfruté el sabado,fue un partido "macho" como dicen los suramericanos,intenso y duro pero sin mala intención que es lo importante.
A mi tampoco me gustaron los gritos y como capitán le dije al arbrito que lo reflejara en el acta (no se si lo hizo).
Solo espero que nunca pase en nuestro pabellón.
Por otro lado tenemos que volver a ganar ya.Josete.
Publica un comentari a l'entrada